prodigis

BOSTON, MA

2011-12-31T18:06:00.003+01:00

L'eufòria inicial d'haver arribat a terres nordamericanes es deu, en el meu cas, a a) una percepció tercermundista de trobar-me a la nació del pragmatisme radical (un "we make it works" a la mirada de la gent), b) la falsa acumulació de tòpics cinematogràfics que presenten els EUA com a terra de llibertats individuals fantàstiques mesclats convenientment, i en proporcions aleatories, amb la percepció post-Iraq que tan ens puja l'ego europeu [aquestes dues percpecions idealitzades, tot i contràries, conviuen amb una facilitat paradoxal preocupant], i sobretot, c) les olors úniques i exclusives dels diversos fregits de diferent gravetat i durada que emanen gairebé tots els carrers, que jo crec que m'exciten els sentits més que cap altra cosa. Haurien de tenir copyright, aquestes olors.

La universitat de Harvard és una mena de màquina de provocar ansietat via enveja cíclica al visitant. Quants jo-també-vulls seguits pot suportar la ment humana?

El fantasieig del turista: el bostonià ideal (que mira sempre la PBS, escolta la NPR, fa un F5 diari a Last.fm, participa a clubs d'esquerres, compra discos i va en hiptserbici) entra cada dilluns al matí al TRIDENT BOOKSELLERES & CAFÉ per celebrar la seva absència de barbàrie, es treu bufanda, guants i baf blanc respiratori i passa el matí comprant i consumint Harper's, The New Yorkers, Reader's Digests i Foreigns Policys diversos, acompanyant-se del (gran i sant) BREAKFAST SANDWICH Two eggs, bacon & cheddar on a bagel, English muffin or toast $7.95 i, sobretot, de la (grandíssima i santíssima) tassa de cafè de la casa fumejant, assegut en una de les taules properes al vidre, amb la jaqueta i la bossa al costat. L'olor a fregit educat i gens pervers del local i l'aglomeració de llibrVALE. JA N'HI HA PROU.

Els controls de seguretat dels aeroports són una forma gens sofisticada d'intimidació estatal. Els controls et diuen: ni imaginis la possibilitat de rebelar-te contra mi, jo sóc el paradigma, I rule. No teniu res a fer, ni occupys ni polles. Get a burger.

Cal dir, però, que un cop landed, a Boston es practica el patriotisme del seu commonwealth propi més que no pas l'adoració a la one nation under god. Sí, clar, hi ha banderes per tot arreu, però no hi ha aquell punt basc de patriotisme visceral d'altres estats. Massachussets is cool i és científicament impossible trobar-hi magnets amb motius pro-armes, teapartits o prolife. Ho sento, Edu.

A l'aeroport de Boston, just asseguda darrere meu hi ha una senyora d'uns setanta anys, amb jersei de llana, que sembla que acabi d'arribar de recollir les verdures dels camps que envolten la seva casa als camps eterns d'Illinois -ella sí que té un punt Tea Party, un punt de decorar molt la casa per Nadal i aquell noséquè redneck dels nordamericans no urbans-; la senyora escolta a tot drap 'Don't cry for me argentina' des de l'altaveu d'un Iphone del qual no ha tret les proteccions del vidre. A tot drap vol dir a tot el drap que li permet el mòbil. Tot i estar envoltats de gent, a ningú li importa una merda.

Vale, per acabar: tindré somnis eròtics durant setmanes per culpa dels supermercats americans i la televisió per cable. Són dos elements molt suats del declivi capitalista occidental... però joder, quins dos invents. [invents que et donen Fruity Loops, Bagels veganos i carn de reno per una banda i 'Family Matters', 'South Park' o coses MOLT fortes, com el Food Channel, per l'altra.

Ja està, bon any, perdoneu l'excitació, és el jet lag. Ara quan miri els preus dels màsters se'm passarà tot i aniré a comprar... no sé, l'ARA.

game over

2011-12-14T13:26:00.002+01:00

Ens cau l'espasa a terra, del cansament. Gotes de suor, èpica, núvols negres. Ja som al final del joc. Per fi trobem audiència amb l'Oracle. Sí, visca... L'Oracle, savi i etern, fa sonar trons i tempestes per acompanyar la màxima final, l'epifania que ho explica tot, el secret més ben guardat: allò que tots busquemanhelemcerquemvolemansiem. Amb una veu Francisco Umbral, plena d'ecos solemnes, ens mira, tus tos divina i exclama: sobretot, mai, mai, MAI, per res del món no canvieu de colònia perquè deixareu de ser vosaltres i us dissoldreu en olors alienes i sereu oblidats. L'Oracle ens mira en plan ja està, es posa les mans a les butxaques i s'amaga darrere d'un buf gegant que hi ha al darrere d'una muntanya. Llavors, udols de llops, odesses, crèdits i el game over.

you're a good man, charlie brown

2011-12-12T00:02:00.001+01:00

Charlie Brown entre braç i braç d'una butaca. Seu i escolta els sorolls de la cuina: el picar dels plats, l'aigua de l'aixeta al sortir de cop i a l'aturar-se de cop, les rajoles contra la sola de les sabatilles, el flop d'obrir la nevera, el pip-pip dels fogons de vitroceràmica, el ffff de l'aire blanc i taronja...i el ffff avança com el pseudoflubber transparent que representava el futur a Donnie Darko, el ffff avança cap a Charlie Brown, que seu i tanca els ulls, en un altre gènere molt diferent al de la literatura trista i àcida dels contes animats de Charles Schulz, en què els grans no s'entenien, sempre era tardor i carabasses, i ell tenia un gos que tenia un ocell. Charlie Brown, fora de gènere, i plou una mica, que allà als Estats Units indefinits de plataners i camins de sorra sempre plou una mica per acompanyar. Ara és el moment en què Charlie Brown queda al marge del guió. Hi ha calma sense sarcasme a la butaca. Silenci sense acidesa. Un silenci que no sap res i que no diu res. I això sí que definirà sempre millor que cap tira còmica al tranquil i tímid Brown. No hi ha guió: Charlie Brown, braç, butaca.

cosa fina

2011-11-27T18:38:00.001+01:00

Jo de gran vull ser, etcètera.

hola, el monòleg, el crustó

2011-11-25T00:48:00.001+01:00

Quina joia, les petites rutines! Aquella felicitat tan subnormal de repetir gestos calcats en un mantra diari, com si així controléssim més les nostres vides i fossin més nostres oi? Aquells moments d'anunci de compreses, aquell recolliment nadalenc. Aquí va el meu, que ja veureu que és molt original: el meu moment uh del dia és quan baixo, a migdia, a comprar el pa per dinar. Sovint tinc alguna cosa al foc i com que el forn és a l'altra banda del carrer València, agafo les claus, salto les escales de tres en tres, saludo al meu estimat col·lega porter (línia d'efusivitat exponencial) i surto al carrer (acció que per molt que repeteixi sempre em provoca la mateixa sensació d'entrar al mig d'una corrida de toros comtal on jo sóc el torero i els toros són perfums de jubilada i homes de negocis i furgonetes amb warnings i estudiants xaves que van al Maragall o al Montserrat o a qualsevol d'aquests instituts als que van els adolescents moderns de l'Eixample). Travesso la zebra i aquí rau la gràcia, el temps que necessito per entrar al forn, holaaa, homeee, avui no em queden rústiques, tranqui, les normals ja m'agraden, home sempre vens massa tard, ja ho sééééé, apali, aquí ho tens, fins demà, demà, és exactament el temps que tarda el semàfor a posar-se vermell i verd altre cop i en un acte absolutament animal, i esperant ser vist per la major quantitat de cotxes possibles, de dentistes i mares amb cotxets possibles, de transportistes fumadors possibles, amb un somriure de 360 graus, arranco el crustó del pa i me'l menjo recreant-me en la temptació, com si fos un donete a les mans d'un golafre de quatre anys a l'hora de berenar després de plàstica: boca ampla, zero especulació. El més divertit és veure com les celles dels espectadors s'aixequen amb il·lusió, com s'inflamen els ulls i els llavis somriure tonto, reconeixent en aquest gest infantil meu una part d'ells mateixos, aquell ells que amaguen per guanyar la guerra, el seu jo censurat els surt per la cara i no ho poden evitar, i sempre em sembla que què collons, orgull, faig feliç als meus veïns i em faig feliç a mi, i això sol ja justifica el to de monòleg buenafuentenc que m'ha quedat en aquest post.

* Segons els guitarslammers del DIEC s'ha d'escriure crostó però m'hi nego infinit.

hiverns a sant petersburg, estius a niça

2011-11-24T02:05:00.001+01:00

Les paraules van caure aviat de les biografies. Però encara ara sobreviuen, protegits de la violència dels anys, entre les pàgines blanques, els solitaris, inútils i invencibles fils musicals.

jo tenia peixos

2011-11-18T04:31:00.001+01:00

Aviat farà un any, els companys de Yes We Kant em van regalar, per iniciativa del meu amic, i amic dels animals, Francesc, una peixera molt grossa amb molts peixos. Va ser un dia de celebració i tothom estava molt content. Quan vaig arribar a casa, aquella matinada, i vaig posar-me al llit i em vaig girar cap als meus nous companys, vaig recrear amb eufòria infantil les seves líquides vides: aquests dos es barallen, ara ja descansen, els hi donaré menjar, mira com dorm aquest cargol... (per cert, aviso, els cargols creen MOLTA addicció).

Aviat però, la seva presència silenciosa em va començar a pervertir l'ànima. Abans d'anar a la universitat, amb la bossa ja a l'esquena, me'ls mirava un moment i ells em miraven amb cara d'esperar el bus. No hi havia diàleg, ni romanticisme, ni metàfores de curt pseudopsicoanalític de l'ESCAC en què el protagonista s'emociona parlant sol davant d'una peixera (o d'un mirall o d'una platja, és indiferent). No. Hi havia una perversa absència de significat: què cony foteu aquí? Ells persistien en la seva estilitizada i absurda vida d'animal-quadre-abstracte i jo temia el contagi.

El problema físic i mental real va arribar amb l'excessivament ràpida evaporació de l'aigua de la peixera, només comparable a l'evaporació del meu temps lliure. El món, jo i els peixos vam començar una carrera de resistència, aviam qui podia més. El nivell de l'aigua baixava cada matí quan em despertava i cada nit quan tancava el llum, l'estomac i l'habitació se m'anaven encongint de culpabilitat. Però sempre hi havia un vídeo, un treball o una estupidesa a fer. L'espai vital dels peixos anava empetitint-se i jo sovint perdia el fil de les converses dels amics imaginant la desgràcia dels meus inquilins aquàtics: pooobres. Ells, però, una mica com nosaltres quan ens fem grans o quan estem en campanya electoral o quan subratllem la data als fulls escolars, assaborien una càlida, estúpida i satisfactòria indiferència.

La nit que vaig posar els warnings i vaig aturar el cotxe al mig del pont del Besós i des de dalt de tot vaig fer volar els peixos cap al riu, on probablement devien morir a l'acte al xocar contra una pedra o intoxicats gràcies a la inestimable aportació de la central energètica, vaig quedar alleugerit i una mica trist. Vaig pensar que, tot i la velocitat, ni quan encara eren a l'aire, caient direcció al riu, no deurien entendre que, hòstia, aquells eren els seus primers i irrepetibles segons de vida, en el sentit fort de la paraula, i que els havien d'esprémer, que passarien massa ràpid i massa estranys i massa bé. Però, al cap i a la fi, qui ho entendrà mai, això?

la normalitat

2011-11-16T12:18:00.001+01:00

El porter del meu bloc de pisos té una curiosa manera de relacionar-se amb mi. Vam arribar al pis de l'Eixample entre la foscor dels ulls dels veïns a l'ascensor, que veien en l'arribada de la nostra joventut una mena d'invasió de Polònia. Els malsons de les veïnes jubilades - un melting pot de festes eternes plenes de drogues, indignats, immigrants, anticatolicisme i guitarres distorsionades a les dues del matí - feia que els meus hola bon dia fóssin correspostos amb el sistemàtic excés de colònia i maquillatge de votant caspós del PP, però sense cap resposta real apreciable. Amb el temps, la nostra actitud humil i simpatiqueta ha aconseguit que es dignin a aixecar una o ambdues celles quan les desarmem amb un somriure. Tot és avançar.

El porter, que vindria a ser la ONU del 79 de Balmes, és un home que fuma i parla amb el timbre en què la resta de la humanitat ronca. El gruny era la nostra única relació - visca la diplomàcia - , fins que un dia, a l'aconseguir jo una capsa de cerveses de gratis vaig decidir, innocent, regalar-li un parell d'ampolles.

Des de llavors l'amplitud del seu somriure i els acudits sobre lo caro de ver que soy van in crescendo (s'acosta Nadal) i cada vegada que passo de matí o de tarda per l'entrada del bloc, m'entrega, com qui entrega les claus de la ciutat o la creu Sant Jordi, els exemplars del 20 minutos i del Què! del dia. El gest és d'una transcendència insoportable, m'està dient que sóc d'una altra categoria: faig regals. Ho acompanya amb un venga chaval, los libros o amb un a leer, nene i jo m'embarbusso nerviós sempre, pensant què cony faré amb tant paper inútil a casa i, emulant la llengua castellana però sense aconseguir-la de veritat, intento un hombre gracias, ya tengo faena hoy, "he he".

Res, la normalitat és acceptar que el món va ple de lògiques absurdes i que la resignació és el futur. En realitat la normalitat no existeix, però la resignació sí: és buida i no té cap sentit però la practiquem (i tantes altres coses fem així). De fet, és una resignació tràgica: al pis ja hi ha la conyeta que aquest Nadal, quan vagi al Bonpreu a fer de cançoneta de pop quotidià, comprant turrons i neules tot embufandat, hauré de sumar una ampolla de cava a la factura. Evitarem, per questions de bon gust, embolicar-la amb diaris.

el malalt

2011-11-11T02:38:00.001+01:00

La malaltia és la presó del present: és dolça i horrible i no saps mai quan acabarà. Half awake in a fake empire és LA definició. El malalt sempre pensa que en parlarà molt després, quan ja sigui un record d'un record recordat, una anècdota de sacarina explicada des d'un cafè d'una ciutat que de tant lluny no existeix i en parlarà amb un plasticós orgull d'autobiografia, l'explicarà sense creure-la, sense creure haver-la viscut veritablement mai, sense sabor ni dolor: les aventures d'un protagonista exiliat en el temps, implicació zero. Pensa que llavors la malaltia serà tan borrosa i anònima que serà menys greu, més potable i domesticable, i, vaja, sí, serà una farsa absoluta perquè la malaltia no es pot explicar i molt menys entendre. I el malalt mai vol estar malalt i collons, desitja fugir, i que tot sigui futur i normal ja però també sap que la normalitat matarà el malalt, i el malalt deixarà d'existir i llavors no quedarà res, només l'escenari, i tot és dilluns i tot és trist, pensa el malalt, i els falsos imperis sempre s'esfondren un mal matí.

La MTV del futur (sense pretensions)

2011-11-07T15:25:00.000+01:00

Saps què caldria? Què? Una mena de MTV feta només de directes fantàstics, d'acústics, de bones cançons i que tot fós bona música, no hi hagués merda ni anuncis i no perdéssis mai mai mai el temps, saps? Això caldria fort.

Doncs va, welcome to Primers Plans TV

Posa-hi Leonard Cohen, Fleet Foxes, Ovidi Montllor, Tom Waits, Mica P. Hinson, Soy un Caballo, Vampire Weekend, Sharon Van Etten, Jaume Sisa, Sigur Ros, Anímic, George Brassens, The Antlers, Bon Iver, José González, Johnny Cash, Bob Dylan, Mountain Goats, Paco de Lucia, Grizzly Bear, Lambchop, Paul Simon, Peter Broderick, Dêlen, Eva Cassidy, Alva Noto, The National, The Talles Man on Earth, Elliot Smith, Ella Fitzgerald, Kitty Daisy & Lewis, James Taylor, Sufjan Stevens, Radiohead, Bonnie Prince Billy, Bill Callahan, Sílvia Perez Cruz, Refree, Laura Veirs, Mishima, The Shins, Eddie Vedder M83 and fucking more fins a 6 hores de música.

estimat hipocamp

2011-11-04T03:33:00.000+01:00

Liles i ombres acompanyen al nadó mentre dorm dins un bressol ple de coixins i ninots. Un camió blau, un tractor verd i un cotxe vermell giren per sobre el seu cap en un mòbil de fusta desatès. Tota la vida intentant recordar aquesta estona, pensa el nadó mentre dorm, i no hi haurà res a fer. Si ara almenys pogués obrir els ulls i mirar a través de les cortines verdes, a través del vidre i per un foradet de la persiana, i si pogués estirar la mirada per la reixa de la terrassa, i passar aquest núvol, i tirar adolescència avall i creuar els partits de futbol, i passar de llarg tota aquesta gent, i els viatges i els anys, aturar-me un moment a mirar els montsenys, i aquestes mans que no sé de qui són, i passar sense mirar la universitat i saltar els llibres i fer un petit esforç final, 2011, novembre, 4, llavors et tocaria l'esquena aprofitant just ara que ets davant l'ordinador i et diria que et giris i que hola, que sóc jo que sóc tu i que sí, que tot eren liles i ombres i que estic dormint, sí, rodó, bucòlic i amb aquella olor, però que no pateixis, que no podràs recordar-me, que no t'hi esforcis més, però sí, que total tot era tal i com preveus que recordaràs i no et preocupis que ja me'n torno, cuida't eh, que jo ara estic molt bé però ja veig que tot m'espantarà.

from the north country

2011-10-24T02:23:00.000+02:00

Sé que volia escriure una cosa però no ho he sabut fer. Parlava de la nostra memòria en constant autodestrucció, de com en som d'injustos amb nosaltres mateixos al no protegir millor els nostres records. Hi havia referències a la tardor a Barcelona, feia una mica de pena i tenia molt a veure amb la relació artificial que intuïtivament fem entre la nostàlgia i la perspectiva que tenen, quan fa fred, sospitosos habituals com el fum del cafè, els carrers plens de fulles, el vent de bon matí, els jardins urbans acabats de regar, les llibreries a les fosques, les carreteres d'entre bosc, els pobles emboirats vistos des de lluny, les sèries dels noranta, les cançons de Leonard Cohen, les novel·les de Nabokov o les primeres pluges d'octubre. Probablement, com sol ser habitual, era un topicazo d'aquests que em tenen el cor robat i jo me'l creia al cent per cent.

Con affetto

2011-10-16T19:30:00.001+02:00

Dir-li cambra a l'habitació i tenir-hi més bellut, llibres i cera cremant que xips. Enganyar-se tancant porta i finestres i deixar que les quatre parets flotin per sobre de les construccions del pla Cerdà, cel amunt, en una mena de nebulosa adolescent, com una serp encantada per música d'Spotify. Sí, els altaveus són digitals, però és que la viola de gamba s'hi escolta de puta mare. I així passar un diumenge de tardor, fent feina en condicions barroques i inventant que encara no s'ha inventat el Bicing. Prepari el carruatge, Anglaterra, clavicembals. I tal.

ai, què imbècils

2011-10-14T02:47:00.000+02:00

Waltzing matildes rodejant-nos i quants anys tens? i bla-bla-blas i les coses viscudes i recordades rellisquen pretèrites cervell endins. Potser tenim massa juventuts i poc temps. O potser tot és primitivisme i por. O més aviat tot són discursos imantats i nosaltres una nevera rebossant de dubtes descongelant-se.

l'hora de la pau

2011-10-13T11:17:00.001+02:00

L'ordre entristeix el guerrer. Deixa anar el mòbildespertador sobre la tauleta de nit -prenent consciència de les pròpies dents ferides pel raspall, amb la gola amargada per l'Oraldine, amb els peus nets fora de les sabatilles- i entra al llit ben endreçat. I no hi fa res. La geometria de l'ordre escampa per sobre del guerrer, com parmesà per sobre d'un cendrer, un silenciós malson d'absurditat. Si tot és a lloc és que tot ha fallat. El guerrer vol sang, caos, èpica. I en canvi, tot ell és pau, pena i silenci. Té el mareig de les vacances pagades. Remordiments estranys. Un odi pacífic. Més aviat del que ell espera, però, s'adormirà selvàticament i l'olor de sofre i foc li retornarà el gest de la cara, en un somni vermell i verd on els coloms moren de cent en cent.

let's explode

2011-10-08T19:56:00.002+02:00

Els reverends s'eixuguen el bigoti amb el braç de la capa mentre s'exclamen irats per l'excés de plaer d'aquests plats. Un d'ells aixeca pastosament una mà en senyal de desaprovació mentre demana al cuiner que s'ho emporti tot i dugui els postres. Excessos, senyors, excessos. Aquest és un món boig.

Truita a la francesa

2011-09-21T21:35:00.000+02:00

1964

El senyor del primer primera podia dinar el que fós, esmorzar qualsevol cosa, fer un berenar totalment singular... però a l'hora de sopar es feia, religiosament, de dilluns a diumenge, una truita a la francesa d'un sol ou i un got d'aigua. Ja podia ploure o nevar, fer calor o fer Nadal. Ja podia ser a Madrid o a Lleida, a París o Lisboa, que cap a quarts de deu sopava la solitària truita nocturna. Cada dia. Un matrimoni gastronòmic absolut, una fidelitat perjurada a les quatre gotes d'oli, a l'esgarrapada de sal, al bateig de forquilla i a la volta i volta a la paella. Alegria. Amén.

2011

El senyor del primer primera vuitanteja. Al mercat ostenta forquilla desgastada, dècada de viduïtat i el fill d'advocat a Berlin. A casa, llums apagats, passa el vespre. Una moto travessa el carrer i fa vibrar els vidres del pis. Les llums del ciclomotor disparen grocs al sostre del menjador i es distreu. Amb la tardor ha tornat el fred. El senyor del primer primera rep el cop sec de l'instict atàvic com un darrer vell amic fidel. Encén el foc i mira l'hora una mica més del necessari. D'un esbufec obre la nevera en busca del grial oval, aquest cop en somnis, mentre dorm al sofà.

Tu Moderna, Jo Antiga

2011-09-19T03:37:00.003+02:00

Ens ha tocat caos, desordre, difuminació i descontrol. El silenci còmplice assumidíssim i amarg que acompanya els per què, els fins quan o els com del que fem (o del que voldríem fer) és el brunzit de BSO de la nostra existència. Ja no només per l'atur, o pel concepte de família sinó per tot el que creiem que creiem. El marc de referència dels pares és un fals mirall que no ens mostra el que serem si no la distorsió del que hem sigut. I el futur no existeix: se'ns ha mort. Què ens queda?

Hi ha petites històries que ajuden a comprendre on són els referents. Moments que s'haurien d'ensenyar a l'escola, epifanies emmarcades al passadís d'honor. "Tu moderna, jo antiga", li diu una àvia a la seva néta abans de morir. És una història simètrica: jo acabo i tu comences. Ens ho diu a tots: vosaltres sou nosaltres. I ben mirat, hem de passar una guerra, com ells.

la democràcia de la son

2011-09-17T10:27:00.001+02:00

El dissabte ha transformat la seva marca de fer-se en un nou concepte: tots els mal dormits de la setmana es lleven tard i deixen els coixins molls. El país s'esgota, nerviós, cada cop més, i ha reformat aquest tradicional dia de feina a casa (productes de neteja, rentadora, mercat) en una mena de catarsi nacional del cansament. Els nens, els pares, els avis i els gossos de la nació ronquen en un orfeó de somnis d'autonomia horitzontal i resisteixen als respectius llits mentre la nevera es congela, les mosques es multipliquen i el dit de pols es converteix en qüestió d'estat. Cap al nord, un rellotge es fon de mandra.

festival

2011-09-16T19:42:00.000+02:00

Els udols que esperaveu!, s'han obert totes les portes i finestres i el vent us ha envestit el telèfon del passadís i la fusta dels mobles: els udols. Un rellotge a dalt de tot d'un cosmos s'ha col·lapsat i en un llamp el got us ha fugit de la mà congelada i ha escridassat les rajoles en centenars. Els vostres peus ja no hi eren: els udols reclamen amb pressa. Baixen de les muntanyes amb l'estridència d'un furiós eco de tic-tac. Al final heu fet un salt al buit contra la distorsió del fred de l'aire i heu notat el precipici i el tou fosc del destí us ha envaït, i la mirada amunt, i el ulls caient, caient, i l'últim crit d'eufòria us ha tallat la pell. I cap tambor ni cap soroll han destrossat el silenci d'aquest moment final.

all is full of love

2011-06-26T04:20:00.006+02:00

No hi ha res més que moments en l'espai i el temps. La suma constant d'aquests moments forma els ara i els aquí de l'estovat concepte de l'experiència. Crec que vivim força enganyats i que tot és qüestió de fe. I ja està.

pàrquing

2011-06-15T10:00:00.000+02:00

La llengua dels cotxes aparcats al pàrquing no compta a la superfície. La seva ràbia és muda i trista i si fós per ells explotarien de vergonya. Tots els penosos clics i cargols criden en altres freqüències, ignorants absoluts de la quantitat variable de pisos, nens, fotografies i rentadores que els fan de constel·lació invisible cada nit, en arribar l'últim treballador cansat i esgotar-se el temps d'il·luminació automàtica dels fosforescents.

Els retrovisors van néixer sense memòria afectiva: els dies de pluja porten gotes com si fós pol·len. Però les gotes no broten entre la pols asfaltada que forma els pàrquings. Cotxes, canapés farcits de silencis i de records humans indesxifrables, la rampa en què rodoleu no és la sortida de la caverna de Plató, és un plat que sempre se serveix fred i en desordre; sempre tornant al vostre cau essencial, al vostre límit vital. Ara un, ara l'altre, però mai tots, poble esclau de cotxes, infinita inglòria.

ardis

2011-05-26T10:21:00.006+02:00

My sister, do you still recall
The blue Ladore and Ardis Hall?

Don't you remember any more
That castle bathed by the Ladore?

tots els dies autobús

2011-05-17T03:47:00.006+02:00

Tenir molta feina és apropar-se a la màquina de la vida i apretar el botó de rebobinar endavant. Tots els dies van corrent i et lleves i abans que posis la planta del peu damunt el parquet tornes a trobar-te al mateix llit, que és de ratlles vermelles i blanques: són dies que, tragèdies de la vida, no recordarem mai i per tant, probablement, no existeixen. Són una llàstima d'hores, minuts i segons inexistents que, si no vas en compte, faran plorar a les senyores, de camí al lloc de sempre pel camí de sempre.

&amp;amp;amp;lt;a href="http://nicoroig.bandcamp.com/track/autob-s-buit"&amp;amp;amp;gt;Autobús Buit by Nico Roig&amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;gt;

tots volem ser feliços

2011-04-04T23:45:00.006+02:00

Hi ha nits molt llargues en què tu, qui siguis, i jo i tots, amaguem en càntirs foscos totes les nostres franquícies de dolor -dic franquícies de dolor perquè tampoc no som pas prou originals ni especials com per innovar gaire en aquest aspecte-. Després, tots, al sortir el sol, tot pujant a la superfície, busquem ansiosos el canal vibratori de la vida i el món: una frase que ens connecti, un estímul volàtil que ens posi en moviment i ens faci créixer sense parar i estremir-nos amb descàrregues nuclears d'eufòria. Seria genial entendre la vida com si tots fóssim escriptors drogojazzadictes de la beat generation. Però és més complicat. Tenim ingredients diferents. Alguns: Gmail, Barcelona, el Metro, les pràctiques, els sous, TV3, PopArb, les famílies, poques i desordenades lectures, alguns viatges, alguns bons amics, molts coneguts, la ciencia i, sobretot, una mena de tsunami de desconcentració. No sé vosaltres però jo no me'n surto gaire, la veritat. A més, crec que oblidem un pas molt important per assolir aquest èxit estrany: abans de res, cal fer net amb els càntirs amagats. Seria trist tornar al racó dels càntirs i només trobar-hi les marques de pols al terra.

genius loci (i no loci)

2011-03-23T03:22:00.008+01:00

[34 vídeos, 2 hores 37 minuts]

rec

2011-03-18T01:57:00.012+01:00

Coses, coses, sempre coses, ens hem d'esforçar al màxim per explicar coses que són núvols, angoixes dolces que no van enlloc i tot són fils, i què bé poder-los disparar, i jardins als ulls només de pensar-ho, i tots els fils a l’aire esperant encertar agulles -una joventut d'intents-, sempre la mateixa expectativa, i quina peneta fa, si en fas perspectiva, que tot queda en ona d’aire, zero pur, arrel gasosa, crit de gavina.

I la importància, si no me l'invento, queda i se’n va en el que no fem, en el que s’escapa quan ja som al llit i ni llibretes ni notes de text. Llavors el que no fem surt de nosaltres i s'escapa entre els espais de la memòria esborrada preventivament. La importància, si no me l'invento, és aquest espai inabastable d’inoportunitats genials, fantàstiques i completes.

No se'ns endurà la mort. Ho faran els estranys que ens ocupin el futur. Nosaltres, si ho penseu bé, ja fa estona que no hi som.

eixample (ii)

2011-02-19T03:51:00.003+01:00

eixample (i)

2011-02-19T01:36:00.013+01:00

La senyora F. -79 anys, número 36, 1 metre 50 cm- surt, com cada dissabte al matí, al seu balcó del carrer València. Hi surt en sabatilles i amb una jaqueta per sobre del pijama. A vegades porta dues copes de vi blanc, a vegades un plat amb preses de xocolata i dos gotets verds plens d'anís. Seu a la cadira prop d'una taula de marbre on deixa les coses i es mira el carrer. Els coixins de la cadira li mantenen les vertebres rectes mentre comença la recerca. La víctima l'escull ràpid, no perd temps. Sovint la troba a la cruïlla amb Balmes. Avui és el senyor del jersei blau. El senyor del jersei blau va cap a plaça Universitat on l'espera un ex-company d'escola per fer un cafè. La senyora F. agafa la pistola d'entre els geranis i hi enrosca un silenciador que té a la butxaca de la jaqueta, col·loca els braços entre la reixa de la barana per no tremolar i apunta al senyor del jersei blau. Dispara. La bala es clava a la part dreta del coll del senyor del jersei blau, d'on li surt una mica de sang. Els ulls del senyor del jersei blau es tornen vermells i perd una mica l'equilibri. Quan un taxista el veu al terra surt del cotxe i li diu si està bé. Ell li diu que sí i aixeca els ulls cap al balcó de la senyora F. L'home del jersei blau creua el carrer i pica el timbre. Al cap de cinc minuts, el senyor del jersei blau agafa una pressa de xocolata mentre admira els geranis de la senyora F., que somriu. No perd cap detall sobre la mort d'en G., al cel sia. També s'interessa pels bonys de les cames. Fi.

Viva la vida

2011-01-10T00:18:00.007+01:00

Sempre faig tard. Un defecte propi força identificat és el no saber gaudir de la vida en comunitat en el moment que toca: sempre tenir la sensació d'anar a destemps. Recreant sempre coses que fa massa que han passat o que encara han de passar. Bona prova d'això és aquest blog.

Per exemple tonto: fa uns dies escolto sense parar el "Viva la Vida" de Coldplay que va ser l'himne del Barça tricampió i és com si fins ara no hagués viscut ni una engruna de tots aquells dies. De fet, m'ho estic passant teta revivint-ne escenes, nits radiofòniques, vídeos i fotos. Però altre cop em quedo amb la sensació que torno a arribar tard a la festa de la consciència col·lectiva i ja m'ho sé. No em puc queixar gaire, és així com m'ha agradat sempre: gaudint sol i a la meva, però gaudint molt. Com ara amb el hit aquest que ridículament em passo els dies escoltant i cantant a la dutxa: Viva la Vida de Coldplay.

Però crec que ja en tinc prou. Diu Papasseit en no sé quina carta: cal valorar més un vell amb cor jove que un jove amb cor vell. No cal anar tan lluny, tan enrere ni endavant, no cal visitar totes les grans estances universals de la història, una per una -sol i reflexiu- per entendre-ho tot de cop. No. Encara no sé com, però a vegades -ara- el millor poema és tirar-nos junts a la piscina d'interrogants amb els ulls tancats. Destruir el singular i tota la parafernàlia cega, podrida i sobrevalorada que l'envolta. Som al 2011 i jo vull ser-hi.

Controladors i acostumats

2010-12-05T10:16:00.007+01:00

Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.

A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.

Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?

Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.

Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.

vida rural

2010-10-17T10:30:00.002+02:00

humans

2010-10-04T00:15:00.004+02:00

Amb els dits enretiro una altre roc d'aquest eixam laberíntic de coves. Em frego la suor del front amb la mà -que de tanta suor que ja alberga inutilitza el gest-. Avanço sense pensar gaire, lluitant contra la resistència opaca d'un futur empedrat per l'absència de perspectiva. Lluitant contra l'espiral de la pròpia humitat i contra l'estètica de la lluita, contra la paraula lluitar com a motor vital -recurs fàcil, victimisme socialitzat-. Excavo una fosca gèl·lida per viure-m'hi. Faig això com tots, però aquest tots no compta mai per ningú. Per què morim, un a un, tard o d'hora? Per què us moriu tots i jo em quedo aquí? O per què em moro jo i us quedeu tots allà? Què vol dir aquí i allà? És ben bé per parar tots un moment de fer l'idiota i pensar una mica.

picatxus i esglésies

2010-09-19T23:00:00.010+02:00

Preguem en nom de Setembre. Preguem per la sal i la sorra a les rentadores. Preguem pels jpeg que han resolt l'Agost. Preguem per expulsar les mentides i superficialitats estètiques del curs passat. Preguem perquè som noves persones. Tu també lector i receptor de les bondats del Setembre casolà, prega i resa per a que tornin els teus bons costums adoptats. Preguem per la terra, per les digestives al matí. Preguem tots per Antònia Font i el que sigui que es cou en algun disc dur de Palma. Preguem perquè aquest blog i tots els altres deixin de ser cau de burilles narcicistes i es despertin algun matí amb la capacitat de descriure alguna cosa. Preguem per veure la Vall fosca, per tornar a Alins, pels vins i els cargols, per veure La Garrotxa, per Galícia, per llegir al Montseny i fotre'ns de fred a l'hivern, per trobar feina i idees, preguem per descobrir alguna ermita, preguem per fascicles, mica en mica, sense abusar-ne, preguem per Cadaqués al desembre, pels Nadals a Ciutadella i les cerveses vengudes de més. Preguem pels nous diaris i els diaris terminals. Preguem perquè Sergi Pàmies torni a la ràdio. Preguem per les millors seccions, que ens tornin a acompanyar al metro i al cotxe: per Quim Monzó, per la trucada del Quim Morales, pel Versió Rac1. Preguem pel Google Docs i el Reader, pels 1000+ que ja no llegirem mai i enviarem directament al cel per fer-ho tot més potable, per les bicis plegables que no ens robaran, per les obres a Ca L'Aranyó, pel Barça, pels turmells d'en Messi, pels quilòmetres de l'Alves, pel Camp Nou i la Sagrada Família. Preguem tots per perpetuar un any més l'estupidesa humana pels carrers, camins i esborancs del planeta. Preguem pels miners atrapats, no només perquè els salvin, sinó perquè després no els deixin morir de malalties i oblit. Preguem per Haití i per Sant Roc. Pels líders d'opinió, per la juventut eterna de l'Albert Om. Preguem tots en memòria dels bons dibuixos animats. Som els laïcs invencibles i el Setembre és la nostra terra d'oportunitats. Així que estimats, bentrobats i desconeguts de tota la vida, preguem junts per tornar a confiar en nosaltres mateixos. Estem tots boníssims, moreníssims i plens d'anècdotes que ens fan molt més seductors. Va, que són pocs i covards.

tot neda en mercromina

2010-08-02T01:59:00.005+02:00

En l'ordre que ordena totes les coses externes que ens rodegen i a les que posem etiquetes de propietat -claus, encenedors, llibres, hores- hi sobreviu, barbut fugitiu durant la perspectiva diària, un caos violent i etern. Aquest desordre sincer de les coses, difícil d'assimilar per les ments clàssiques, surt alguns dies a la superfície i ens mira fixament als ulls amb cara de què collons esperes.

Cans

2010-07-24T12:00:00.000+02:00

muts

2010-07-21T00:49:00.007+02:00

Agafa el gris mànec de la porta gris de l'habitació gris on hi té totes les paraules grises sobre la seva feina gris i els seus dies festius grisos i els seus amics grisos i les seves opinions grises i les il·lusions vitals grises i l'enveja gris i els grisos grisos i el gris twitter i ho agafa tot en una maleta i obre la porta i rere la porta només hi ha un silenci feble petit, una bola minúscula i callada que no diu res i l'home gris se la mira bé des de les ulleres grises a sobre del gris nas a sobre de la boca plena de dents i paraules griess que broten com fum de xemeneia a sobre del paràgraf i la bola petita en silenci amaga totes les meravelles callades i de tant silenci concentrat calla ell també i llavors plouen serpentines, que diria aquell.

final de curs

2010-07-09T10:05:00.003+02:00

El nen vestit de rap mira el nen vestit de semàfor mentre pares i professors aplaudeixen i la resta de nens vestits de _ saluden cap a les butaques. Els ulls del nen vestit de rap s'inflen com trenta holocausts. El nen vestit de semàfor presenta en canvi un servei esportiu de dents white smile amb tota la malícia dels dilluns de febrer. El nen rap, amb les galtes vermelles d’odi, sucumbeix a saludar el públic... Això sí, sense deixar de mirar el nen semàfor, màxim putot somrient i únic destí dels pensaments de la nena que li agrada al nen rap i que vestida de bolígraf al bell mig de l'escenari no sap que al cap d’uns anys passarà de ser la nena desitjada de la classe a una avorrida adinerada pobre d’esperit.

Ni nens ni pares, ni escenari ni professors saben que els cotxes que esperen a fora amb una paciència elefàntica i silenciosa s’han vist acorralats per tot de gotes d'aigua llençades des d’algun núvol antic i cansat. Tots els paraïgues esperen triomfalment secs als rebedors de totes les cases.

the crack up

2010-06-30T10:00:00.002+02:00

F. Scott Fitzgerald i els seus, sobre les taules d'un saló francès, entre copes i estovalles plenes de taques d'una festa inextinguible, conreaven la cendra de converses sense sostre. Alimentaven una inconsciència exponencial que els va fer oblidar el timó del coet que duia el saló a dins (a la taula de control només hi quedaven dues copes marcades de pintallavis) i el coet descontrolat va creuar la muda capa d'ozó i va començar una trepidant caiguda lliure (literal: ocellets i núvols a tot drap per les finestres). F. Scott Fitzgerald es respatllava l'americana al ritme de la música i buscava mentalment adjectius nous pel conte de la setmana quan, en l'instant explosiu del col·lapse contra un bosc, el coet-saló va reflectir un dramàtic raig de llum contra la cara d'un pagès, i la figura fantasmal de l'ex-coet (ara, com a molt, canapé) en flames va transformar-se, a ulls de qualsevol persona de certa distinció i elegància, en el dring gasós de les espurnes del champagne.

pla secret número 1

2010-06-23T01:37:00.009+02:00

Aquest estiu creuarà per darrere de tots els turistes que es facin fotos. És el pla secret número 1 per assolir la glòria eterna: així la seva joventut perviurà entre les cares estàtiques de gambes somrients a la Rambla o a la Diagonal. Preveu que el guardaran en una diàspora d'armaris profunds i sales fosques, que el treuran per Nadal en alguna visita d'amics avorrits, que sempre tombaran la pàgina de l'àlbum sense mirar-l'ho, que s'omplirà de pols i d'enyors. Però tot i això sobreviurà fragmentat entre milers d'espigues fotogràfiques: serà un astre imprès en paper de foto, capturat fa milions d'anys i per sempre entre les nostàlgies d'altra gent.

als futurs

2010-06-22T00:01:00.009+02:00

Omplirem fulles de paper

de paraules movedisses

serpentejant les lletres

pel groc dels anys.

Escriurem la història futura

dels que no són res encara

i deixarem les fulles al jardí

a esperar-los entre brots.

I al fugir-nos el temps i morir,

els seus ulls hi cauran

i llegiran els seus propis ulls

llegint les nostres fulles.

ja està

2010-06-16T21:06:00.004+02:00

L'avi a la cadira mira el llit i pregunta "si vol maduixes" i l'àvia riu una mica perquè rere les persianes hi ha els fanals i les cases, el sol i la roba xopa d'olor de suavitzant i tothom segueix baixant matí avall pel carrer, com si tot sempre per sempre, però ella somriu perquè ja està i no pensa més en la vida i només pensa en les galetes que són dins el pot de galetes que és dins l'armari que és dins la cuina que és a les fosques.

a more perfect _

2010-06-09T15:25:00.000+02:00

seguretat

2010-05-27T10:23:00.006+02:00

En Joan es lleva esperant les sabatilles, el cafè, el diari de subscripció, el pot de gel de la dutxa ben ple, la ràdio, les notícies, l'economia, les línies rectes per pasturar com a tothom li agrada al despertar-se, esmorzars tres vint i quatre, corbata, colònia, el tren ple, la línia ben recte de la feina, les novetats gens sorprenents que construeixen quadrats, rectangles i octàgons laborals, la lineal caiguda del sol, l'arribada a casa, la clau que casa amb el pany, el sofà, el sopar, el vi, les sabatilles, els llençols, el despertador.

En Joan però, sense previ avís, és víctima de les corbes de la vida, que les molt putes sempre ho foten tot així sense explicar-se i al saltar del llit el seus peus no xoquen amb les sabatilles, a sota els peus només hi ha vertigen i aire i el pobre Joan tot adormit va caient per un tobogan d'oxigen, entre núvols i orenetes i ni rastre d'opacitat al món i ell que voldria les sabatilles per anar a fer el cafè però només troba que gas, inexistència i no-res.

ocells

2010-05-22T19:24:00.004+02:00

enyors com camps de maduixes

perduda

2010-05-14T01:02:00.013+02:00

Els ulls expulsen una mirada. La mirada surt projectada a través de l'aire, per les trinxeres lumíniques de l'aire. La mirada, una de moltes, avança tremolosa i en poruc silenci cap al no-res. Es precipita endavant, arrapada per l'infinita fragilitat del món. Inventa, per consolar-se, que des d'un altre cantó, si ningú apaga els llums, l'espera la piscina d'una altra mirada. Fi.

el meu futur enyor

2010-05-11T22:46:00.012+02:00

És un loop buit. Ara que tinc 22 anys i penso en la felicitat, el que veig és un jo de cinquanta anys, una casa, plantes, cafeteres i tot això. Però sobretot veig la meva llibreria i els meus fills mirant-se els meus llibres de la meva llibreria, i penso aquest seré jo i penso ja quins llibres compraré, aquesta edició, aquesta no, i la fascinació dels meus fills i les preguntes i la meva cara de sorpresa però tot molt normal perquè recordaré que quan tenia 22 anys, etcètera.

I el jo de cinquanta anys, no sé, no el conec, però imagino que pensarà des d'ulleres, jersei de llana, imagino que serà pluja algun dissabte, 3/24 de fons i veurà la felicitat en un jo de 22 anys que compra els llibres i els mou pels carrers i no els té presoners en llibreries estàtiques, i em recordarà ara mentre l'escric. I segurament ho recordarà tot una mica rústic, més rústic del que realment és això ara que ho escrit tot.

El resum és que vivim enviant il·lusions com cartes o e-mails, amunt i avall pel temps i es perden pel camí i caduquen en cantonades temporals. Però ei, tot això dins del meu cervell als cinquanta anys, que no 22. De moment no pateixo gens perquè d'acord, és un loop buit, però quan ho pensi ja em distreurà el moc del fill x o les notes de la filla y.

globus

2010-05-09T12:22:00.003+02:00

El senyor Q. va inflant el seu cos a cada xuclada de puro. Els dits se li posen com botifarres blanques i ja no pot ni agafar el diari en condicions. La papada li forma un semicercle que sembla un pitet. Els ulls li surten de les òrbites i el senyor Q. mira cap a sota, cap on tenia el cul fa uns segons, i veu com la butaca es va fent petita i ell que flota, i el saló i la teulada de casa seva es van fent petits, i les persones son formiguetes i ell es posa trist, que ara feien la boxa i després el futbol, una llàstima, per una tarda lliure que té. El senyor Q. em mira mentre l'escric i decebut amb l'evolució d'aquest paràgraf deixa caure el puro, es declara en vaga i creua els braços. Del diari de la segona línia ja només en queda la secció d'economia, volant pel cel.

l'autor és Déu i punt

2010-05-07T02:26:00.010+02:00

I Jesús digué: és igual. Per molt que el rellegeixi, res. No s'entén una puta merda. Quina mania d'escriure'm raro. Zero signes de puntuació. Zero estructura. És que al final fa com mandra de llegir. És igual. La merda elitista de sempre, altre cop. Una frase ingeniosa i enigmàtica, vale. I després molts adjectius, d'acord... però collons, totalment incomprensible. No sé, crec que aquest cop passo. És que joder, per què cony no és més senzill? En serio, aquesta vegada passo. És que m'hi tiro tres hores per llegir i entendre una sola frase!

I per la pantalla, d'entre els núvols, en sortí un cap: sí? Doncs imagina't escriure-ho.

el ser i el temps

2010-05-04T20:28:00.010+02:00

El pobre futbolista xuta la pilota sense gaire esma i l'envia a la primera graderia. Mentre esbufega i s'arregla els cabells, no pot evitar sentir algun xiulet provinent de les altures del Camp Nou.

El pobre futbolista s'eixuga la suor, fa unes quantes passes cap a la seva àrea i decideix optar per acceptar la premissa que nega que la forma del macarró podria no admetre una exegesis ontològica que domini el ser d'aquest ent negatiu que és negació de si mateix, contra la tendència peculiar de l'encobriment tot i que, de moment, el pobre futbolista no en sap l'adequació exacta. Però fins i tot aquesta idea formal i existencialment no imperativa de l'Existència porta a dins un contingut desplegat en si mateix. No queda tot il·luminat ja, encara que sigui crepuscularment, per la llum de la prèvia idea de l'Existència? En que es fonamenta la seva legitimitat? Per quina via cal percebre la proposició verdadera del macarró en quant a forma?

El pobre futbolista es col·loca bé la cinta i entrant a l'àrea veu arribar Alves fins al córner. La pilota vola bombejada entre els focus del Camp Nou. El pobre futbolista salta, fa contactar el seu cap amb l'esfèrica i aquesta es dirigeix lentament a les mans del porter. El públic va marxant cap al cotxe. L'arbitre xiula el final del partit. El pobre futbolista es mira les mans i camina a poc a poc.

the earth is not a cold place

2010-05-03T00:27:00.011+02:00

D'entrada la vida que ens toca és un free ride sense il·lusions ni tristesa, en blanc i per estrenar. El problema és que comencem a jugar-hi massa aviat i quan per fi tenim (o pensem que tenim) el que hem de tenir per escriure les paraules fulminants que ens farien ser una persona fantàstica, llavors ja pintem sobre pintat i les nostres pròpies passes ens fan confondre el guió i acabem tornant al melodrama freudià dels nostres antics i coneguts complexes. En la nostra imaginació ens cobrim de la glòria de les línies rectes però en realitat som un amarg Pollock sense rumb. Vivim xocant contra nosaltres mateixos i en diem injustícia.

La solució final passa per contractar dos homes de l'est rollo dolents del Tintín que, a ritme de jazz misteri, aparquin nocturnament un cotxe anys 50 a la punta d'un port industrial emboirat, del capó n'agafin la nostra auto-compassió, la lliguin de canells i turmells, la llancin oceà endins, esperin a que s'acabin les bombolletes de la vida, ens facin una perduda, mirada profunda mòbil en mà, gratacels, barnús, whisky, etcètera.

Eyjafjallajökull

2010-04-30T11:00:00.000+02:00

Mil anys de pols desapareixen en un instant de l'escletxa de l'ull de la tortuga. L'animal es desperta al tempo volcànic del moviment terraqui. El més lleu gest d'una de les seves potes fa sonar trompetes celestials que reverberen per tot l'oceà. Els rajos de llum matinal s'ancoren entre les algues mentre la tortuga s'alça, badalla i prepara un nespresso.

tranquil jordi tranquil

2010-04-25T00:10:00.007+02:00

Jordi, calm down tio... una mica de compassió per la pobre bèstia. No veus que és normal que tingui gana? I mira, a Catalunya, de pijetes que es fan passar per princeses n'hi ha un munt... i t'ho dic jo, Jordi, que n'hi ha que afluixen molt més ràpid que aquesta. Això, això, ja t'aguanto l'espassa. Va, anem a casa, et fas un cola-cao i ja veuràs com demà ho veus tot molt més clar... Molt bé. No et sent millor ara? Va, som-hi. Clar home, imagina't tu, si l'haguessis mort, la d'escriptors mediàtics de merda que ens hauríem de menjar cada 23 d'abril... quina burrada! Això mateix, no val la pena. Com? Clar! Oi tant que me'n queden, de galetes de dinosaures!

joan saura

2010-04-19T13:43:00.003+02:00

escenes

2010-04-16T18:50:00.013+02:00

Un carrer prou nocturn com perquè els pocs transeünts que hi circulen pensin mentre caminen que la major part de gent ja és a casa. Un carrer per on s’embalen els autobusos sense seguir el ritme de la pluja que cau, pluja important en aquest paràgraf. Pluja que mulla centenars de milers de (parells de) mitjons. Pluja d'escrit de blog a la tardor. És a dir, pluja d'eriçar la pell del clatell, de ventada, d'em-moros-de-fred i vulls-arribar-a-casa-d'una-puta-vegada. Pluja i autobusos fent petar els petits llacs a l'asfalt, pluja i homes sense criteri que, emparats pels paraigües, pretenen vendre cerveses. Pluja d’estar-ne fins als collons de la pluja, de mirar l’hora i venerar la dutxa.

La pàgina 39 del llibre, entre la tebior de la 38 i el silenci de la 40. La pàgina 39 que accepta tranquil·la la seva jubilació centenària. La pàgina 39, que viu en una llibreria magnífica (pur segle XIX). Hi viu perduda en el temps, entre les pàgines d'exemplars que reposen els uns contra els altres. A vegades tres files per estanteria. La petita imaginació de la pàgina 39 que, ajaguda com sempre al prestatge, de cara cap endins, amb el llom del llibre protegint-la de l'exterior, sent el murmuri de la pluja del paràgraf anterior trucant (sense resposta) als vidres de la sala. La sala plena de mobles i un sofà i mantes i poca llum, la llum de la tele encesa en muted. El perillós paraigües ple de pluja, fora, a l’entrada. La casa seca i eterna. Damunt d'una cadira el jersei de llana de la nova propietària. Una jove propietària que tecleja, amb ganes de sopar -farà pasta, peix i taronges- els últims compassos de l'excel que ha d'entregar l'endemà.

Universalismo de Amor Universal

2010-04-13T20:49:00.004+02:00

"Bé, res greu. No has de patir gens. Hem analitzat el teu cas... el 7,6% d'angoixa ve donat per un lleu augment del percentatge de pèl·ligols a la teva nassina. Estudiant el teu expedient ens ha semblat que pot estar relacionada amb certa sensació de por a caure del llit quan tenies 5,4 anys i vas segregar una mica massa de glupsànims. No passa res, triplicarem la dosis B dues setmanes..."

"Què? Enamorat? Fantàstic... això augmentarà un trenta per cent la teva girasòlgia durant els dos anys i tres quarts de rigor... Sí, si vols mantenir-ho durant més temps pots provar amb les gracifònies però tingues en compte que això destruirà un de cada tres suptòpits... i això fa elevar la probabilitat de perdre el metro alguns matins i disminueix l'interès per les seccions de política del diari en quatre de cada cinc persones. Tranquil, per aquests casos tenim catorze teràpies de grup i trenta quatre tallers d'auto-medicació per si la cosa no rutlla. També disposem d'un nou servei especial d'autocompassió tutoritzada que és una delícia."

"No, no... això no afectarà en cap cas el teu gust pel salmó fumat. Com a molt pot trastocar els índex d'aspiració laboral de nivell tres durant algun temps i..."

"No tranquil, demà passes per secretaria i allà t'ho cobren tot de cop. No home, no... és un plaer. Sí, sí... força bo! Més calor que aquests últims dies... Un dia bo per sortir a passejar! Sí, gràcies, passi-ho bé! "

[penja telèfon i mossega donut]

diàlegs d'una vaca

2010-04-04T20:54:00.006+02:00

surt el sol i m'espanto, quin espant ajaguda aquí dins, dins d'aquest cel de parets i sostres de fusta, m'espanto quan, ajaguda sobre palla invisible i negra, de sobte crema la llum i del cremar del cel per fora i per les escletxes entre les fustes que la meva llengua grossa no pot travessar en surten rajos de foc, és foc i m'espanto però no passa res perquè no fa mal, només són rajos de foc i llum que travessen el cel de fusta i fan que la palla invisible i negra cremi per dins i es faci beix i marró i llavors tinc gana, quan començo a menjar recordo que cada dia es fa de dia i de nit i que sóc una vaca i que sóc aquí dins amb les altres vaques i que remugo i menjo i aviat sortiré al camp i tornaré a ser sota el cel gran, el que m'agrada a mi, i potser sento sorolls i em poso contenta perquè podré mirar, miraré les branques dels arbres i miraré les altres vaques, a vegades pensaré en mi, pensaré en la meva vida però poca estona i no ho entendré, pensaré que em xuclen els pits aquestes mans humanes i després a vegades aquests ulls humans em miren als ulls quan tenen la galleda a la mà, i mig encuriosits m'interroguen en silenci, aviat aixequen una cella i se'n van i jo miro com marxen, els miro sempre com ho miro tot, mirades panxa, mirades eternitat, pupil·la interrogació pupil·la, i noto la vida i la pròpia pell i passen els anys, i passen les vaques sense taques negres pel cel i tapen els focs de llum i fa fred i de les vaques del cel en cau llet transparent que em mulla i ho mulla tot i amb aquesta llet es refresca l'herba i el verd viu i oloro i el gust que empasso em meravella i llavors veig el cel i els arbres i el verd absolut del món i vesso llet invisible pels ulls i m'aparto de les altres vaques una mica avergonyida i ajupo el cap i dissimulo i passen els anys

ja és aquí la

2010-03-20T17:15:00.000+01:00

think things

2010-03-15T02:47:00.006+01:00

El mitjó no es mou del calaix. Té una lleugera consciència de si mateix, similar a la nostra quan estem entre el despertar i el seguir dormint. Pensa en el dia asolellat que fa fora del calaix, pensa que tothom es mou a molts llocs al mateix temps, que ulls i boques omplen ciutats infinites: moltes coses passen a la vegada. S'ho perd per ser mitjó. La seva funció és residir en aquest tercer calaix: el calaix dels mitjons tebi, segur i silenciós. El mitjó hi seguirà segles després de la nostra desaparició. El mitjó serà una resistència passiva a l'extinció i a l'abandó universal. El mitjó presenciarà pacient l'extermini forçat de la vida. El mitjó conformarà immòbil l'exèrcit etern de les coses.

d'una miserable gota

2010-03-09T00:24:00.007+01:00

De camí al núvol (cada cop des de més avall cada cop jo més lleugera ample invisible) la mare em repeteix: vigila al caure, cau a un riu i torna aviat, no caiguis a un terrat ni molt menys al cap d'un home calb, pensa que cauràs de cop i petaràs al terra i et dividiràs sobtadament i només seràs retornada al núvol al cap de molts dies de sofriment, així que fés el favor de caure bé i estalvia'm disgustos.

Un cop al núvol, els músculs se'm fan visibles, la pell gris blau blanca i sóc fort i àlgid i diví i els altres núvols sempre són més petits, menys densos, més fràgils que jo, el jo format per totes, apretades i unides flotant per l'univers.

Però els consells de la mare no funcionen. En el moment de la separació, de la densificació d'una fracció de mi, del meu naixement com a gota, alguna cosa imprevista, un cop d'efecte, un vent traïdor més fred del compte. Un aire gèlid m'empedreix, em solidifica, em converteix en floc, en paracaigudes de neu.

La caiguda vertiginosa, la desesperació de la que parlaven els vells al mar es converteix en una caiguda pausada, plàcida i calmada, el vent controla el meu destí i jo em deixo anar, em brilla la pell, el meu pes sòlid és ínfim. Mica en mica, per sota meu, la boira de les companyes fuig i descobreixo el meu destí, Barcelona, un destí enorme i blanc, ple de clavegueres i gent, ple de persones amb ulls i moviments bruscos, éssers terribles i fantàstics.

I el terra s'apropa sense velocitat, sense esma i el viatge és plàcid. I la col·lisió final no és amb el terra, el destí és una cuixa d'uns pantalons i m'integro en el teixit i mullo el mòbil de dins la butxaca i m'eixuguen amb la mà i diuen coses que no entenc i em difumino en mil parts invisibles i poc a poc desapareixo.

exèrcit diví

2010-03-07T12:26:00.006+01:00

Hem de construir un vaixell amable per no fer-nos massa preguntes/minut. Hem de llegir tots els llibres d'un bon escriptor. Omplir prestatges i escriure a jardins nous. Dinar bé. No treure conclusions de res. Comprar galetes de dinosaures i deixar marxar els diumenges com camions nocturns.

Hem de viure en les coses que van bé. Portar pantalons curts. Guardar sempre a les parpelles un petit airbag. Banyar-nos en platges desertes. Conviure amb l'accelerador de partícules sota la pell. Sucar els tomàquets sense nostàlgia. Dormir amb banda sonora.

Hem d'esperar, perquè sempre hi són, els petons primavera i els laberints de melmelada. L'eufòria vermella de gerds als llavis.

adagio (76 ppm)

2010-03-03T10:53:00.001+01:00

La genial iaia seu al fantàstic banc  de fusta verda, amb cascos de dj i ràdio estel a tot drap, per observar  la porta tancada. Encara no s'ha fet de dia i el seus ulls en ressegueixen la forma ancestral amb l'eterna pregunta... què hi ha darrere d'aquesta porta?

Segles de literatura, mil·lenis  de misticisme, ciència, art, música, religió... La Porta Tancada va ser  font de reportatges, debats polítics, assassinats i enamoraments. Mica  en mica, però, va avorrir als més joves, l'interès públic va  esfondrar-se i va perdre les majúscules.

La genial iaia, però,  viu picada d'una curiositat vital. És viuda amb gat i ràdio. L'eco trist  dels seus tacons l'acompanya al mercat. Té amigues, però  són mandroses i tiren de telèfon. La roba estesa li recorda el seu marit  i la fa plorar. Sap cuinar, sí, però no gaire bé.  Els fills envien cartes amb faltes d'ortografia i per  ordinador. Aquesta nit no ha dormit gens. Al llit, els seus ulls oberts de iaia  genial reflexionaven sota l'atenta mirada d'una imitació torta de Greco a  la paret de l'habitació.

La genial iaia s'aixeca emocionada del  fantàstic banc de fusta verda i s'apropa a la porta. Es treu els cascos  de dj i d'una bossa del Corte Ingés n'extreu una destral. Amb totes les  seves forces, clava un cop sec a la porta i hi fa un forat. Pel forat en  surten glopades de llum blanca, de clínica brillant, acumuladaes pels anys. La iaia s'ajup hi posa l'ull  pel forat. Minuts més tard, s'incorpora, es col·loca els cascos de dj i  se'n va, xino xano, a fer les maletes.

bill callahan i l'ànima eriçada

2010-02-24T01:17:00.006+01:00

El concert que va fer Bill Callahan a l'Apolo estava a vessar d'emocions contingudes. Era una introspecció obligada per la barreja d'un repertori ple de cançons tempestuoses amb la neutralitat facial i expressiva de Callahan.

La cafetera italiana consta de dos cossos d'alumini que s'enrosquen per la meitat. Al cos inferior s'hi col·loca l'aigua i a la superior el filtre amb el cafè.

In the Pines va venir a ser la pluja torrencial, el desfogament trenca-esquemes que comportava la catarsi obligada. El verb petar en estat pur.

Al escalfar la cafetera, l'aigua bull i allibera el vapor que augmenta la pressió i eleva l'aigua cap al cos superior, on brota adquirint tot el sabor del cafè.

per les rutes amigues

2010-02-23T12:54:00.004+01:00

the voyage out

2010-02-11T01:57:00.004+01:00

anar fent, gràcies

2010-02-01T01:37:00.000+01:00

what if

2010-01-19T17:59:00.013+01:00

És la història d'un vellet, plou per tot arreu i aquest vellet i la seva història jeuen a qualsevol cadira a qualsevol sala blava i respira fort, pel nas afilat i aquest vellet calcula de cara a la finestra, i els seus pulmons van lents, i els dits a la cadira, i el pes al cos, però ell calcula. El vellet calcula i el seu futur gravita entorn a si mateix i calcula un barret i el vellet calcula i calcula i només li surt el barret i la sang li flota per les venes magres, pel loop amarg de la vellesa i el vellet que sap el barret, el vellet amb l'esforç i res, que segueix plovent per la finestra i per tot arreu i el blau és general i tots nosaltres que fugim pel carrer i no ens veu perquè ell calcula i només recorda el barret, el recorda bé, elegant i verd, però no sap ni el nom ni la cara ni els braços, no recorda ni uns ulls ni una boca ni una veu, res, que no hi ha manera, només el barret verd al terra, i el vellet imagina un perdoni senyora li ha caigut el barret però ja no ho sap, ara plou, la pell arrugada s'eriça i ell que ho entén, que el barret era la vida no viscuda, que ara plou i el vellet entén l'error i és tard, que ara plou, però hauria estat bonic, calcula el vellet i construeix tots els i si mentre plou i mira per la finestra ajagut a la cadira de la sala blava i no ens veu passar. I suposo que deu ser un cinc de la tarda, un plec als ulls, un moment normal, suposo que la retina es cobreix de vidre i el vellet ja no calcula i aquesta és la seva història, encara plou i els dits jeuen a la cadira i per la finestra a una dona li cau el barret i un home se'l mira verd i el barret moll al terra i l'univers riu una mica per dins i l'home segueix caminant cap on sigui i plou per tot arreu.

2010-01-19T12:26:00.001+01:00

cràter / barcelona

2010-01-11T09:36:00.016+01:00

Avui prescindirem de les llàgrimes negres dels cotxes aturats a l'autopista. Avui relliscarem per les nevades als ulls de patriotes renfe set i mitja del matí. Enfonsarem les mans als radiadors de les butxaques i a l'escut de les bufandes veurem gent que sí i gent que no. Estrenarem biblioteca a l'ateneu abans del bosc estàtic d'avis diariòfags i anirem del gmail al facebook i del facebook al reader resseguint la línia de punts de l'ego-feeding. Les onades ens deixaran els mitjons xops i el cafè fred, però no frenarem l'èxtasi de plàstic de llegir massa estona seguida: en farem llops assassins a la línia groga, agulles de rellotge que cauen sobre els galets gegants i els transformen en carn d'olla, tortells amb faves de nata que fan fotos al CCCB, floquets de neu ressucitats en gafapasta als concerts de Manel. Anunciarem que d'aquí cinc minuts es desplomarà la Sagrada Família, explotarà el Tibidabo i les factures de la llum es mullaran a Correus. Direm bon dilluns a tothom i segurament ho serà.

i el sol va sortint

2010-01-06T13:09:00.002+01:00

Recupero la nostra versió casolana dels Manel, que ja té un any!
Bons reis!

por de merda

2010-01-02T22:53:00.013+01:00

Hola, faré un puto llibre d'autoajuda i a la contraportada em tenyiré els cabells de negre perquè tinc por de la mort i vull semblar jove vomitaré banalitats que no em crec per lluitar contra la por dels altres en el fons faré veure que sóc feliç perquè la gent em compri la prostitució en forma de llibre faré que tan me fot la mort que tan me fot l'orgull que tan me foten les angoixes i el vici em faré el pseudo-hippie i posaré música d'ambient i encendré coses que fan olor quan vinguin coneguts a sopar perquè hola els pseudo-hippies que compren pa integral tenen por els que porten camises mao tenen por els que fan yoga els que compren accions tenen por Borges era un poruc de merda Vinyoli era por Fèlix Millet por Guardiola por l'ésser més perfecte del planeta és un mosquit cagat de por...

...i això ja ho sabem tots. I nosaltres, la nostra generació ensenyada obertament, amb voluntat d'existir més enllà de grans discursos, flexible i líquida, capaç d'admetre-ho tot, de viure amb perspectiva, de dinar amb morts i violacions, nosaltres alimentem cada dia la fe que el nostre ego monstruós és superior a les pors i que si disparem cançons i llibres i tot allò del tenim temps encara les podrem vèncer. En resum, anem de tornada. Som millors i més especials que els altres. Però no. Tenim por. Acceptem-ho d'una vegada. Por a la grisor post-tot, a l'absència d'eufòria en les nostres felicitats, por de passar seixanta o setanta anys per aquest cony de món i treballar al departament X de Sant Y i escriure merda al diari Z, por a creure que hi ha una altra manera però que aquesta altra manera també serà només una i no totes, morir, esborrar-te de la llista d'existències, ser oblidat per fills, néts i coneguts, ser un nom en tipografia romana plena de pols. Por a la por, a fer saber que tenim por. Por a tenir i ja haver tingut. Por a que la revolució no sigui revolucionària. Por de trepitjar les cendres del que hem destruït i sentir-nos culpables, por de no ser capaços d'aixecar ni un castell de cartes. Por de la transcendència. Por a que la transcendència ens exalti i ens abandoni algun matí. Por a escoltar Mishima massa vegades i mai Mahler ni Coleman i por a llegir Cortázar però mai Rulfo ni Faulkner i llavors escoltar molt Mahler i Coleman i llegir Rulfo i Faulkner i llavors aixecar-te sobresaltat i seguir viu. Por de seguir viu quan esperaves, com a mínim, morir. Por d'haver-los llegit i escoltat. Por, en definitiva, d'apropar-te a la línia de punts i veure que ni és una línia ni són punts.

?

2009-12-29T07:05:00.002+01:00

nadala tres bandes

2009-12-25T19:13:00.008+01:00

o la història del camell que s'escapa de l'església a mitjanit i es troba un cagatió crucificat que crema dins un bidó de gasolina a mode calefactor de peus per l'amic rudolf sota el sol de california segle zero abans de crist

(aquesta cançó és la clara conseqüència d'excessius àpats nadalencs i de la desesperació de l'autor al no veure llum al final del caneló)

we are ugly but

2009-12-11T13:17:00.012+01:00

Tenim noms i llits. Tenim bars i música i avions. Tenim llibres. Tenim amics. Tenim prototips d'amics. Tenim ciutat. Tenim futur i caràcter. Tenim sopars i concerts. Tenim cafès, tenim pel·lícules. Tenim mantes i bufandes. Tenim nadals i viatges i bicis i auriculars. Tenim blogs i àlbums i regals i animals. Tenim plantes i llums i miralls i records. Tenim vidres on aplicar els records. Tenim punts de llibre i els fem servir d'escuts en la lectura infinita a les trinxeres del fer-se, del col·locar més i més parets als castells del nostre ego. Ho tenim tot i ho desgastem tot en fer-nos cada dia. I ja ho estem, de fets, per les dos bandes, cuits del tot, preparats fent cua entre coberts per ser engolits pel gras tic-tac fill de puta. Però tenim temps, encara.

operar-se

2009-12-11T04:03:00.004+01:00

little drummer

2009-12-06T09:04:00.003+01:00

bon nadal!

desembquatre

2009-11-30T11:20:00.001+01:00

aparició esotèrica ú

2009-11-24T18:26:00.008+01:00

lluita armada

2009-11-23T02:07:00.004+01:00

to dwell in possibility

2009-11-21T15:14:00.017+01:00

pots ser al paradís dels focus d'un poparb planetari, festa imprescindible pel curs de la història, salts i gent que crida inclosos, assistència general featuring vins portuguesos nens pel terra circs pallassos missatges mòbils focs d'artifici melmelada d'amors juvenils tobogans i eufòries

pots ser-hi per marxar-ne a poc a poc amb les mans a la butxaca, inadvertit i nocturn, marxar-ne en temps real cap a un parc de ca l'arnús abandonat, caminar a la fosca, prescindir-te escoltant l'eco llunyà de la festa, caminar sorra entre arbres, acomiadar el flux social i gaudir l'enveja tíbia del fugitiu, el potencial de fondre expectatives i fer-ne no-llocs fora del temps i de la vida

tenir potser algun ocell dormilega d'amic

i diumenge a la nit

2009-11-15T22:47:00.008+01:00

l'univers es mareja un instant i el cafè fumeja un cranc al fons del mar, després el cosmos corregeix l'error i tothom ho oblida i és impossible.

all tones resounded

2009-11-14T01:02:00.015+01:00

guspira

2009-11-12T00:25:00.013+01:00

Atac preventiu a la tristesa col·lectiva de l'Eixample. Ganivetada defensiva per la ferida Diagonal oberta i sagnant. Tall profund col·lateral de quaranta-tres centímetres d'eufòria a cada passa, cirurgia estètica amb precisió d'ós polar, invasió nord-coreana al cosmos nostàlgic, impuls abolit d'imaginar el loop de pisos sobre pisos, matalàs persona matalàs persona, diu que et transporta a un altre planeta, sublims índex música/sang. Barcelona Alakrana, jo Alcorcón.

Felicitat importada amb èxit. Tresor arxivat.

M'enlairo xop d'esforç i ho descanso tot de cop.

recreació històrica impactant

2009-11-10T01:33:00.001+01:00

té gust

2009-11-06T10:48:00.007+01:00

no he posat el fre de mà al matí els matins gust a que s'acaben tenen complexe i no s'acaben i s'enroquen malparits amb gana i ràbia d'acabar-se que no que no volen i punt i si cal mutilen el temps els migdies per l'esquena les tardes amb silenciador distreuen la nit i el divendres i el trimestre i ho envaeixen tot tot per ells després l'espai xancletes bufanda bicings l'ortografia manuals de geografia polars poetes mitjons amanides històries moderns hiverns arquitectes besàvies marxistes sardanes tots a la planxa absolutament tots cap a l'estómac del matí també uns russos i al blanc sec blanc net final del carreró et mosseguen a tu últim supervivent d'un matí ple satisfet vencedor dens de temps i espai gros blau i rodó rodant temps avall però igualment gust a que s'acaba i no volen acabar-se però què tips de la vida muntanya russa Grande Bouffe d'idiotes i llavors d'acord sempre es desinflen signen el contracte submissió històrica i els deixem fugir rodons gegants però tristos els veiem marxar per on abans passava el cel futuròfags xino xano carretera amunt i a dinar

corruptes?

2009-10-28T12:01:00.003+01:00

no, ningú s'ho esperava

xocolata calenta

2009-10-21T20:07:00.000+02:00

hamlet?

2009-10-21T00:28:00.007+02:00

I els quatre senyors actors entraven a l'escenari com si res, xerrant entre ells, sense cap mena de devoció per la seva feina, comentant no sé quin espectacle. Llavors, amb la màxima patxorra, s'asseien en les quatre butaques -tot el pobre atrezzo en escena- i s'hi esparracaven uns instants amb cara de satisfets. De cop s'aixecaven i començaven a aplaudir com bojos de cara al públic cridant bravos i visques. Quinze segons després s'asseien i deixaven d'aplaudir. Però aviat hi tornaven i ens miraven somrients. Repetien l'operació tres vegades cada cop més entusiasmats davant la nostra indignació total.

Durant les següents dues hores i mitja d'estafa, els senyors actors es dedicaven a mirar-nos fixament, primer emocionats i excitats, després amb cara de gran interès i finalment, mig divertits i alleugerits.

Quan la sala ja era mig buida -la majoria marxava corrents a fer cartes als diaris- els quatre senyors actors s'alçaven, apagaven el mòbil i marxaven a poc a poc, mirant-se tot l'escenari expectants, com acabats d'arribar.

ja fa fred

2009-10-19T00:38:00.004+02:00

Servei Meteorològic de Catalunya

2009-10-09T22:53:00.004+02:00

trucada

2009-10-01T01:15:00.007+02:00

Res seriós. Només és una precançó bastant lo-fi... Bon dia un dia més!

enginyers poetes

2009-09-26T15:49:00.009+02:00

i vols dir que hi cabran...

el sofre i el rellotge,
la sanefa eterna de
matins, trencadisses
i estels?

les banyes del Pare,
aura dels forns morts,
bèsties i figurants
i mecanismes?

i tu i jo
sants sanglots
d'ànimes vacants
en marbres de plàstic?

...és que no veig com
sense tecnologia
ho fareu cabre tot
dins d'aquest ou dur.

d'onada i tornada

2009-09-24T16:36:00.012+02:00

Entre Sant ___ i plaça _______ van brotar els primers tolls. Ni el famós matrimoni dels ____s i els ______s l'any 19__, va resoldre tan bé el laberint social del poble com aquest pantà unificador.

El pati de l'escola, el portal del Casal, el plataner de Can ____, les llambordes medievals, els trenta-set rellotges de paret del poble, les esgarrinxades dels genolls de les fotos penjades a les parets de la classe, les bústies i els telèfons, la caseta de gos verda on jugaven els nens, abandonada sota el pont... quants en fa, de la caseta verda, Quima?

Tot pactarà amb l'altra riba, amb el bàndol opac de l'oblit sota l'imperi subaquàtic. Ja no sabrem quantes parelles en aquesta autopista d'aigua dolça, quants petons en aquesta alga, quants plors en el destí dels bancs, quants enganys en corals, quants morts en voreres de plàncton.

Ho oblidarem. Se'ns erosionaran els records pel frec de dies massa plens de minuts, les setmanes d'aigua en faran sorra fina. Anem a viure a ciutat i hi vivim, sí. Vivim tots els matins que se'ns manen, sí, però sempre l'aigua a les orelles, sempre això, els vestits de festa major de l'àvia flotant humits i foscos a les cavernes profundes de les nostres entranyes, ofegades a ciutat, sí, pel tic i pel tac.

nueva lista de reproducción

2009-09-21T19:24:00.004+02:00

No, el vostre tiet Ramon no es va casar mai, fillets meus. Anava al darrere de la noia més formosa, delicada i refinada de tot el poble, la Ramoneta. Durant anys va pugnar per una cita, per una sola oportunitat de demostrar-li el seu amor etern, la seva passió il·limitada en forma de sopar romàntic. Un bon dia de festa major, el vostre tiet Ramon va tenir la més gran de les alegries: la Ramoneta va acceptar, per fi, la seva invitació.

Així doncs preparà a la perfecció tots els detalls: el salmó, l'amanida de formatge de cabra, l'escalivada fina, els poemes efervescents a cau d'orella, un bon vi negre del Priorat i espelmes estratègiques. També al temple de la veritat, on tot es decidiria: llençols nets, coixins de seda i un fil musical amb la quintaessencia del romanticisme. Un cop al llit, la Ramoneta seria seva.

Ai fills meus, pobret tiet Ramon, que amb els ulls il·luminats ja veia la formosa Ramoneta caure d'amor al seus braços, que ja anava a besar-la... quan succeí aquell terrible error, aquella veu d'ultratomba, aquell got trencat, aquell despertar de la Ramoneta, aquell fot-re el camp víctima d'un engany, aquelles paraules sagnants, aquell cop de porta, aquells putos 9,99€ al més, aquell nefast adquiere ahora spotify premium que ho va destruir tot, pobret tiet Ramon, que no es va casar mai.

1a Trobada d'Obsessionats del Més Enllà

2009-09-18T05:08:00.003+02:00

paf (o lector-hembra)

2009-09-15T00:09:00.009+02:00

Escriu: un pont entre els últims paràgrafs d'alguns llibres, sempre amb aquest intent de levitació, amb aquesta projecció de banda sonora a les últimes lletres: santificació de les vocals terminals, glòria a l'última consonant que fuig de l'aparellament geminal (ser únic, gran responsabilitat) i paf, se acabó. Forçar tremolor dactilar. Sobretot no caure pel camí. Mantenir l'esquena recte fins l'última pàgina. L'equilibri és el més important. Tu sempre el que s'esperi de tu. Cap bogeria, camí recte. Al arribar al final deixar caure tot el pes, tota la pressió avall, l'aigua és molt freda, dutxa't que el cloro fa pudor. Podríem seguir: viure la nota al peu, cada final és un peatge, línies rectes versus vida corba, sempre esperant finals, vida bomba a pressió, ningú fa mai bogeria, etcètera. Llavors et permets l'homenatge de tancar i desar al prestatge (per sempre?/per sempre).

Pensa: entre les últimes pàgines d'A i les últimes pàgines de B només hi ha preliminars.

solucions de compromís

2009-09-08T06:05:00.011+02:00

1
stoichkov esprinta cap a una pilota perdudíssima per la banda, salta a la desesperada i relliscant per la gespa es fa mal però tothom aplaudeix

2
el núvol espera que els amants no el mirin per adquirir forma de dit i amb un gest ràpid fa caure la torre de Pisa

3
vos sos más bien un Mondrian

últim round

2009-09-04T20:03:00.008+02:00

Agafa aire, banyador enganxat al cos, un dos tres, una mica de nervis, gran expectació, som a l'últim tac de rellotge, la costa es desbrava, les maletes i els peatges, abaix els ploms, l'AP7, neveres obertes, doble volta de claus. Al clímax del salt, atac de por, caiguda en l’oblit, arxiu de records idealitzats...  però el Setembre perd la paciència i l'empenta, au!, llavors  per no quedar malament improvisa un swing trampolí salt mortal i... XOF!, tardor. Adéu estiu, dissolt en l'aigua, tothom plora i aplaudeix, final rítmic, finiquito tonight tonight, bye bye bazofies far west, pau als àlbums de fotos del facebook, extinció sorra als cabells, quatre núvols fan de teló i algú entre el públic esbufega agraït, síndrome d’Estocolm, pensa en el cau, en els quadrats i rectangles de l'horari, en els retoladors i el marbre d'oficina, frissa per retrobar excels i dossiers, posarà l'aire condicionat i anirà en  camisa blanca, per ressaltar el moreno.

ci-ne-ma-to-grà-fic

2009-09-04T03:14:00.007+02:00

dos copes ganivet neil young la sang nits eternes will ci-ne-ma-to-grà-fic tu lluny fosca lluny respiració que descansa en la son del teu dormir jarmusch dead blanc sèpia negre dead man indis pistoles blake encesos ampolles tassa agost llums formatge amsterdam ganivet dos copes ci-ne-ma pistola deep sèpia rayuela fnacs agost setembre finalment setembre setembre finalment setembre setembre tu lluny fosca lluny respiració lluny setembre mishima born aviat setembre dos copes ganivet jarmusch dormir blanc sèpia agost llum dead man son del teu dormir llum lluny setembre dormir setembre dormir etcètera

trust

2009-08-26T00:45:00.006+02:00

dos miralls bruts
a la rentadora
compartirien entranyes